El katakana, a fons
Com s'adapta una paraula estrangera
El japonès només admet síl·labes de consonant més vocal, a més de la n final, així que qualsevol paraula de fora es refà perquè hi encaixi. On l'anglès ajunta consonants, el japonès hi fica una vocal, gairebé sempre u, i o darrere de t i d: «strike» es converteix en ストライク (sutoraiku) i «bed», en ベッド (beddo). Les vocals llargues que l'original no escriu apareixen amb la ratlla: «computer» és コンピューター. Per això llegir katakana en veu alta és la millor pista: sona a la paraula d'origen dita amb accent japonès.
Després ve el significat, que no sempre viatja intacte. マンション no és una mansió sinó un pis en un bloc d'habitatges; スマート es diu d'algú prim i amb estil, no d'algú llest; i una カンニング no té res d'astut: és copiar en un examen. D'altres s'inventen al Japó amb peces de l'anglès, com サラリーマン, l'empleat d'oficina, o s'escurcen fins a quedar-se en quatre kana: パソコン, リモコン, エアコン. Convé aprendre-les com a paraules japoneses i no donar-les per sabudes.
Els sons que el japonès no tenia
Per acostar-se a sons estrangers, el katakana combina un signe amb una vocal petita: ファ, フィ, フェ i フォ per a la f seguida de a, i, e o o; ティ i ディ per a «ti» i «di», que a la taula normal no existeixen, perquè チ es llegeix «chi»; ウィ, ウェ i ウォ per a la w; i ヴ per a la v, tot i que la majoria dels japonesos la pronuncien com una b. Són combinacions que gairebé no apareixen a l'hiragana d'ús diari i que es llegeixen com una sola síl·laba.
Com que aquestes grafies són relativament recents, una mateixa paraula es pot escriure de dues maneres: バイオリン i ヴァイオリン per a «violí», o ウイルス i ウィルス per a «virus». No és un error, és la llengua decidint. Per a qui estudia, la regla pràctica és llegir la combinació com sona i no lletrejar-la: ティー és «tī», no «te-i». El que no canvia és la ratlla: パーティー la porta dues vegades perquè té dues vocals llargues, i treure-la canviaria com sona la paraula.
El katakana que no ve de fora
Tot i que s'associa als manlleus, el katakana té més feines. Es fa servir per a les onomatopeies i els sons, que en japonès són una classe de paraula molt rica: ワンワン és el lladruc del gos i ドキドキ, el cor que batega de pressa. Es fa servir per destacar, com la nostra cursiva o les majúscules, en cartells, anuncis i titulars. I es fa servir per als noms d'espècies en textos científics, per a moltes marques i per escriure la parla d'un robot o d'un estranger al manga.
Per llegir-lo amb soltesa cal acceptar una cosa: al principi es llegeix més a poc a poc que l'hiragana, perquè es veu menys. La manera de guanyar velocitat és llegir el que ja està escrit en katakana, començant per cartes de restaurant, envasos i noms de països. A Hanasuka té el mateix llistat, el mateix qüestionari i el mateix traçat que l'hiragana, i les frases d'ús diari del curs són plenes de katakana, així que es practica llegint coses que es diuen de veritat.
