La història de la llengua, a fons
Quan el japonès s'escrivia només amb kanji
Abans dels kana, per escriure japonès calia forçar els caràcters xinesos. Una solució va ser fer servir kanji pel seu so i no pel seu significat, com si fossin lletres: s'escollia un caràcter que sonés «a» per escriure la síl·laba a, un altre que sonés «ka», i així amb totes. Aquest sistema es coneix com a man'yōgana, per la gran antologia de poesia del segle VIII en què es fa servir, el Man'yōshū. Funcionava, però era lentíssim: cada síl·laba costava un caràcter sencer, de vegades de molts traços.
D'aquí van sortir els dos sil·labaris, per dos camins. Escrivint aquests kanji de pressa amb pinzell, la seva forma es va anar arrodonint fins a convertir-se en l'hiragana: あ ve de 安 i い, de 以. Els monjos que anotaven textos budistes, en canvi, en van prendre només un tros, i així va néixer el katakana. De vegades el mateix kanji va donar tots dos: 宇 es va arrodonir en う i es va retallar en ウ, i 加 va donar か i カ. Per això els dos sil·labaris sonen igual i s'assemblen tan poc.
La cort de Heian i la literatura en kana
Durant el període Heian, de finals del segle VIII al XII, l'escriptura seriosa dels homes de la cort continuava sent el xinès. L'hiragana, anomenat aleshores «escriptura de dones», es feia servir per a la poesia, les cartes i els diaris. I la gran literatura de l'època es va escriure en kana: La història de Genji, de Murasaki Shikibu, i El llibre del coixí, de Sei Shōnagon, obres de dues dames de la cort cap a l'any mil. Figuren entre les primeres grans obres de la prosa japonesa.
Aquella literatura va deixar més que llibres. Va assentar el japonès escrit amb kana, que més tard es va barrejar amb els kanji per donar l'escriptura que es fa servir avui. I va retratar una societat cortesana molt pendent del rang, en què la manera d'adreçar-se a algú deia qui era cadascú. Les formes de cortesia del japonès modern no van néixer d'un sol moment, però aquell món en què el tracte importava tant com el contingut n'és una de les arrels, i ajuda a entendre per què la llengua té tanta cura del registre.
Meiji: paraules noves per a un món nou
Quan el Japó es va obrir a Occident, a la segona meitat del segle XIX, li faltaven paraules per a conceptes que no existien en la seva tradició: societat, economia, filosofia, ciència. En lloc de manllevar-les tal qual, els traductors de l'era Meiji les van crear combinant kanji, o van donar un sentit nou a paraules antigues: 社会, 経済, 哲学, 科学. Moltes van viatjar després a la Xina i a Corea. Bona part del vocabulari abstracte que s'estudia a partir del N3 va néixer així, fa poc més d'un segle.
L'altra gran transformació de l'època va ser acostar la llengua escrita a la parlada. Fins aleshores s'escrivia en un estil literari que ja no es parlava, i escriptors i periodistes van impulsar escriure com es parla, amb terminacions com だ, である o です. A això s'hi van sumar l'extensió de l'escola i l'adopció de la parla de Tòquio com a model del japonès estàndard. El japonès que s'aprèn avui, en gramàtica i en pronunciació, és en bona part el resultat d'aquelles dècades.
