El verb va al final
私は水を飲みます
Subjecte, objecte i després el verb. Fins al final no saps què es fa, i això obliga a escoltar la frase sencera — que és exactament el costum que cal agafar.
文法 · bunpō
No hi ha gènere, ni nombre, ni articles, ni verbs que canviïn segons qui parla. El que hi ha és un altre ordre i unes partícules que diuen quin paper fa cada paraula. S'entén abans del que sembla.
El verb al final i les partícules manant. El temari complet, unitat per unitat.
La primera cosa és una bona notícia: el japonès no conjuga per persona. «Menjo» i «mengen» es diuen igual; qui ho fa se sap pel context o es diu a part. Tampoc no hi ha gènere, ni plural obligatori, ni articles, ni concordança per arrossegar.
La segona és el que cal reaprendre: el verb va al final i el paper de cada paraula el marca una partícula que va darrere seu. En català l'ordre diu qui fa què; en japonès ho diu la partícula, i per això l'ordre es pot moure sense que la frase canviï de significat.
I la tercera és el que no existeix en les nostres llengües: el registre és dins del verb. La mateixa frase es diu d'una manera a un amic i d'una altra a un client, i no és qüestió de vocabulari educat sinó de la forma verbal que es tria.
Amb la forma cortesa en -masu i cinc partícules es pot dir gairebé tot el que cal en el dia a dia. Això és el que cobreixen les primeres unitats del curs.
Si només et quedes amb sis idees d'aquesta pàgina, que siguin aquestes.
私は水を飲みます
Subjecte, objecte i després el verb. Fins al final no saps què es fa, i això obliga a escoltar la frase sencera — que és exactament el costum que cal agafar.
は · が · を · に · で · の
Van enganxades darrere de la paraula i diuen si és el tema, el subjecte, l'objecte, la destinació o el lloc. Són la columna vertebral de la frase japonesa.
学生です
La terminació que serveix amb desconeguts i companys. És la forma amb què convé començar: amb ella no quedes malament enlloc.
高い山 · 静かな町
Uns acaben en い i es conjuguen com si fossin verbs; d'altres necessiten な per enganxar-se al substantiu. És la primera regla que cal memoritzar de debò.
飲みます → 飲みません
No hi ha un «no» al davant: canvia la terminació. El mateix passa amb el passat, i les dues coses es combinen en una sola forma.
行きます
Si és clar de qui es parla, el subjecte no es diu. Una frase japonesa correcta pot ser una sola paraula, i això al principi despista més que les partícules.
Les unitats del curs, per nivell de l'examen oficial i en l'ordre en què s'estudien. Cadascuna porta la seva explicació, els seus exemples, els seus diagrames i un mini-qüestionari amb el perquè de cada resposta.
A la dreta de cada unitat, quantes preguntes té el seu mini-qüestionari. Es trien a l'atzar i tu decideixes quantes en fa la ronda, així que la unitat no s'aprèn de memòria en l'ordre de les preguntes.
Totes dues es queden sense traduir gairebé sempre, i totes dues poden anar darrere del que en català seria el subjecte, així que la nostra llengua no hi ajuda. La idea de base és aquesta: は presenta el tema, allò de què es parlarà, i が assenyala qui fa alguna cosa o què és, sobretot quan és informació nova. 私は学生です és «jo, soc estudiant»: el tema soc jo. 田中さんが来ました respon a «qui ha vingut?»: la novetat és Tanaka. Per això darrere d'una paraula interrogativa va が i no は: 誰が来ましたか.
Amb el temps apareixen els usos que la idea de base no explica sola. は serveix per contrastar: 肉は食べません és «carn, no en menjo», i dona a entendre que altres coses sí. が acompanya verbs i adjectius que en català es construeixen d'una altra manera: 猫が好きです, «m'agraden els gats», o 日本語がわかります, «entenc el japonès». I totes dues poden anar a la mateixa frase: 象は鼻が長い, «l'elefant té la trompa llarga», amb l'elefant com a tema i la trompa com a subjecte. S'aprèn amb molts exemples més que amb una regla.
Gairebé tot el que es fa amb un verb japonès comença per saber a quin grup pertany. Els del grup 1 conjuguen canviant la vocal de l'última síl·laba: 書く dona 書きます i 書かない. Els del grup 2 acaben en -iru o -eru i es limiten a treure la る: 食べる, 食べます, 食べない. I el grup 3 són dos verbs irregulars, する i 来る. El parany és que alguns verbs acabats en -iru o -eru són del grup 1, com 帰る (tornar) o 入る (entrar), i cal aprendre'ls a part.
La forma て és la que fa més feina. Serveix per demanar (待ってください), per al que està passant (食べています), per encadenar accions (起きて、食べて、出かけます) i per demanar permís (入ってもいいですか). Es forma segons l'última síl·laba de la forma de diccionari: う, つ i る donen って; む, ぶ i ぬ donen んで; く dona いて, i ぐ, いで; す dona して. I hi ha una excepció que surt de seguida: 行く fa 行って. Al curs té una unitat pròpia al N5, abans de tot el que la fa servir.
En japonès, el que modifica una paraula es col·loca davant seu. Amb els adjectius és fàcil: 高い山, «muntanya alta»; 静かな町, «poble tranquil», amb な per als adjectius d'aquest grup. Amb els substantius es fa servir の: 日本の車, «cotxe japonès». I amb frases senceres no cal res: la frase es posa davant del substantiu en la forma plana, sense cap «que» que la uneixi. 昨日買った本 és «el llibre que vaig comprar ahir», i es llegeix més o menys com «ahir vaig comprar llibre».
Això permet frases llargues que s'ordenen a l'inrevés que en català. 日本で働いている友達 és «un amic que treballa al Japó», però es llegeix «al Japó treballant amic», i fins al final no se sap de qui es parla. El costum que cal agafar és el d'esperar el substantiu i mirar enrere. I el mateix mecanisme serveix per convertir una acció en una cosa amb の o こと: 泳ぐのが好きです, «m'agrada nedar», és literalment «el nedar m'agrada».
Si és clar de qui es parla, en japonès no es diu. 行きます pot ser «vaig», «anem» o «va», i és el context el que ho decideix. Repetir 私は a cada frase, com sortiria traduint del català, sona feixuc i poc natural. Tampoc no es repeteixen els objectes que ja s'han esmentat. Això obliga a escoltar d'una altra manera: en lloc de buscar el subjecte a cada frase, cal portar el compte de qui hi ha a la conversa i de què s'estava parlant.
El que sí que s'afegeix és una partícula al final que dona el to. ね busca complicitat o confirmació, com un «oi?»: いい天気ですね. よ aporta una cosa que l'altre no sap, com un «t'ho dic jo»: おいしいですよ. か converteix la frase en pregunta, i よね ajunta les dues primeres: «és així, no?». No canvien el contingut, però sense elles el japonès parlat sona sec, i fer servir よ de més pot sonar insistent. S'aprenen sentint-les en frases de debò, no en taules.
Llegir una regla no és saber-la. El que la fixa és fallar-la i que algú et digui per què.
Cadascuna es llegeix en uns minuts, amb apartats, taules i diagrames maquetats perquè es llegeixin també en un mòbil.
En fallar, el qüestionari s'atura i explica què ha passat: cada pregunta porta escrit el seu motiu, no una repetició de la resposta. Encertar sí que avança sol, que allà no hi ha res a llegir.
En acabar una unitat, els seus exemples entren al repàs espaiat i reapareixen uns dies després, quan estàs a punt d'oblidar-los.
És diferent, no difícil. S'hi treu molt del que costa en les llengües europees —no hi ha gènere, ni nombre, ni conjugació per persona, ni articles— i s'hi afegeix una cosa nova: les partícules i el verb al final. La corba és estranya al principi i s'aplana aviat.
Són síl·labes que es col·loquen darrere d'una paraula per dir quin paper fa a la frase: は marca el tema, が el subjecte, を l'objecte directe, に la destinació, で el lloc de l'acció i の la possessió. Com que el paper el marca la partícula, l'ordre de les paraules és força lliure.
Subjecte, objecte i verb, amb el verb sempre al final de la frase. El que modifica una paraula va davant seu, així que també les oracions de relatiu van davant del substantiu, sense cap «que» que les uneixi.
Fins al N3 de l'examen oficial, que és on s'acaba el japonès parlat del dia a dia: amb això se segueix una conversa normal i es llegeix força. Els nivells N2 i N1 només apareixen etiquetant kanji, que sí que arriben fins a dalt.
Dues formes bàsiques: el no passat, que serveix per al present i per al futur (食べます, «menjo» o «menjaré»), i el passat (食べました). Els matisos que el català expressa amb temps verbals, com el que està passant ara o el que s'ha fet alguna vegada, s'expressen amb construccions: 食べています, 食べたことがあります.
Els verbs japonesos es divideixen en tres grups segons com es conjuguen. Els del grup 1 canvien la vocal de l'última síl·laba (書く, 書きます); els del grup 2, que acaben en -iru o -eru, perden la る (食べる, 食べます); i el grup 3 són només する i 来る, que són irregulars. Saber el grup és el primer que cal mirar d'un verb nou.
No. 本 pot ser «llibre», «el llibre», «un llibre» o «llibres», i és el context el que ho aclareix. Quan cal precisar-ho es diu amb altres paraules: un nombre amb el seu comptador (本を三冊), una paraula com たくさん (molts) o, amb persones, el sufix たち: 私たち, «nosaltres».
És el japonès de respecte: un sistema de formes verbals i paraules especials per parlar a algú de més rang o a un client. Té dues cares: el llenguatge que enalteix l'altra persona, com いらっしゃる en lloc de いる, i el que rebaixa el que és propi, com 参る en lloc de 行く. Es fa servir sobretot a la feina i en l'atenció al públic, i el curs li dedica una unitat del N3.
Cinc-centes frases amb la seva lectura, el seu àudio i el «quan es fa servir» de cadascuna.
Les paraules del dia a dia per tema i nivell, amb la lectura, el significat i les notes que eviten l'error típic.
L'escala oficial explicada, amb quants kanji i quantes unitats cobreix el curs de cada nivell.
S'hi entra amb Google, amb Apple o amb un correu i una contrasenya. No es demana cap targeta, perquè no hi ha res a cobrar.
Comença ara