L'hiragana, a fons
L'ordre de la taula serveix per a alguna cosa
La taula es recita sempre en el mateix ordre: あいうえお, かきくけこ, さしすせそ, i així fins a わをん. Aquest ordre s'anomena gojūon, «els cinquanta sons», tot i que avui se'n fan servir menys, perquè dos signes antics de la fila de わ van caure en desús després de la guerra. No és un ordre qualsevol: és el que segueixen els diccionaris, les agendes i qualsevol llista ordenada al Japó, igual que nosaltres fem servir l'alfabet. Aprendre'l per files, i no signe a signe, estalvia buscar a la memòria.
I serveix per a la gramàtica. Els verbs japonesos canvien l'última síl·laba movent-se per una fila de la taula: 書く (kaku) dona 書かない, 書きます, 書けば i 書こう, que recorren la fila de か sencera, amb a, i, u, e i o. Qui té la taula al cap veu que conjugar és desplaçar-se dins d'una fila, i no una llista de terminacions soltes per memoritzar. Per això la taula no queda enrere en acabar la primera setmana: és la mateixa graella sobre la qual s'expliquen les formes del verb.
Diacrítics, síl·labes compostes i la っ petita
Els signes amb diacrítics no s'estudien com a nous: surten d'afegir marques als que ja se saben. Les dues ratlletes fan sonora la consonant (か i が, さ i ざ, た i だ, は i ば) i el cercle converteix la fila de は en una «p» (ぱ). Després hi ha les síl·labes compostes, que s'escriuen amb や, ゆ o よ en petit darrere d'un signe de la columna de la i: きゃ, しゅ, ちょ. Sonen com una sola síl·laba, i la mida canvia la paraula: きょう és «avui» i きよう, «hàbil».
La っ petita funciona d'una altra manera: no sona, sinó que allarga la consonant que ve al darrere amb una pausa breu, com si es prengués impuls. きて és «vine» i きって, «segell»; さか és «pujada» i さっか, «escriptor». Aquesta pausa ocupa un temps sencer quan es parla, igual que ん i que les vocals llargues, i és la diferència que més costa de sentir al principi. Convé dir les parelles en veu alta, exagerant la pausa, fins que l'oïda la distingeixi sola.
Com aprendre'l sense atabalar-se
Dues files al dia són una bona mesura: la d'avui i un repàs de les d'ahir. Cada signe es llegeix en veu alta mentre s'escriu, perquè així es fixen alhora la forma i el so. Ajuda inventar-se una imatge per als que no entren sols, però el que de debò els assenta és llegir-los dins de paraules com més aviat millor: ねこ, さかな, ありがとう. I hi ha grups que es confonen i que convé mirar junts: ぬ i め, る i ろ, わ, れ i ね, さ i き, は i ほ.
A Hanasuka l'hiragana té la seva pròpia secció amb tres eines. El llistat mostra tots els signes amb la lectura i el marcador d'encerts. El qüestionari pregunta com es llegeix cadascun, triant entre quatre opcions o escrivint, amb la llargada que triïs i sense altaveu fins que respons, perquè el so no regali la resposta. I el traçat permet dibuixar-los amb el dit o amb el ratolí. Com que cada caràcter porta el seu marcador, es pot filtrar pels que portes a mitges i fer un qüestionari només amb aquests.
