Cinc vocals, i sempre iguals
a, i, u, e, o, molt semblants a les catalanes. L'única que se n'aparta és la u, que es diu sense arrodonir els llavis. No canvien de so segons la paraula, ni es tornen neutres com passa sovint amb les àtones en català.
話す · hanasu
Es pot acabar un curs sencer sense haver dit ni una frase en veu alta. Aquí no: cada frase s'escolta, es repeteix al micròfon i el navegador et diu si hi has arribat o t'hi has quedat a prop.
Escoltar la frase, dir-la i que alguna cosa et digui si l'has dita bé.
La pronunciació japonesa és de les més fàcils que es pot trobar un catalanoparlant. Cinc vocals que sonen gairebé com les nostres, sense diftongs estranys, sense vocals llargues i curtes que canviïn de timbre, i sense sons que obliguin a posar la boca d'una manera nova.
El que sí que és diferent és el ritme. El japonès es mesura en temps iguals: cada síl·laba dura el mateix, incloses la ん i la consonant doble, que compten com un temps sencer encara que no sonin com una síl·laba. Per això «Nihon» té tres temps i no dos.
I hi ha accent, però no és d'intensitat sinó de to: la paraula puja o baixa. No cal dominar-lo perquè t'entenguin, i convé sentir-lo des del principi per no fixar un accent pla difícil de treure després.
Res d'això no s'aprèn llegint. S'aprèn escoltant la frase i dient-la, que és exactament el cicle que munta aquest curs.
El que convé saber abans d'obrir la boca per primera vegada.
a, i, u, e, o, molt semblants a les catalanes. L'única que se n'aparta és la u, que es diu sense arrodonir els llavis. No canvien de so segons la paraula, ni es tornen neutres com passa sovint amb les àtones en català.
Cada síl·laba ocupa un temps, i les vocals llargues n'ocupen dos. Allargar de menys canvia la paraula: hi ha parells que només es distingeixen per això.
La っ petita no sona: talla i duplica la consonant següent. Aquest silenci ocupa el seu temps, i saltar-se'l és el que més delata un principiant.
No es pronuncia una síl·laba més forta: la veu puja o baixa. Canvia d'una regió a una altra, així que no cal obsessionar-s'hi, però sí que convé imitar el que se sent.
Quatre passos, i l'ordre importa: primer s'escolta, després es diu, i només al final s'escriu.
La frase sona amb la veu japonesa del dispositiu, i hi ha una segona velocitat més lenta per a les llargues. Al qüestionari d'escolta se sent sense veure el text i es tria el significat.
Es prem el micròfon i es repeteix. El reconeixement de veu del navegador transcriu el que has dit i ho compara amb la frase: surt «bé», «gairebé» o «un altre cop».
I al final es tecleja, en romaji o en japonès si tens teclat. Escriure-la és el que demostra que la frase és sencera i no reconeguda a mitges.
En acabar l'activitat, les seves frases entren al repàs espaiat i reapareixen uns dies més tard perquè no s'oblidin.
El reconeixement de veu el posa el navegador, no Hanasuka, i això vol dir que l'àudio s'envia als servidors de qui el fabrica (Google a Chrome, Apple a Safari) per transcriure'l. Es diu aquí i a la política de privacitat perquè el que ningú no s'espera és justament el que cal dir. Si prefereixes no fer-lo servir, la resta del curs funciona igual.
El japonès no es mesura en síl·labes com el català, sinó en mores: unitats de temps que duren totes el mateix. Cada kana normal és una mora, i també ho són la ん, la っ petita i la segona meitat d'una vocal llarga. Per això 日本 (にほん) té tres temps i 東京 (とうきょう), quatre, encara que en català hi comptaríem dues síl·labes en cada cas. Les síl·labes compostes com きょ n'ocupen una de sola, perquè la ょ petita no compta a part. Un bon exercici al principi és picar de mans una vegada per mora.
Respectar aquest ritme no és un detall d'accent: canvia les paraules. ビル és «edifici» i ビール, «cervesa»; おばさん és «tia» i おばあさん, «àvia»; きて és «vine» i きって, «segell». Al catalanoparlant li costa sobretot mantenir la vocal llarga i la pausa de la っ, perquè en català la durada no distingeix paraules i l'oïda la passa per alt. La solució és exagerar-les en practicar, fins que la durada correcta surti sense pensar, i escoltar parells com aquests fins a sentir la diferència.
En el japonès estàndard, la i i la u s'ensordeixen quan queden entre consonants sordes, o al final de la frase darrere d'una d'elles: continuen ocupant el seu temps, però gairebé no se senten. です sona «des» i ます, «mas»; すき (agradar) se sent «ski» i した (a sota), «shta». Ningú no ho escriu així, però es pronuncia així, i qui diu «de-su» amb la u sencera sona a llibre de text. És de les coses que més acosten la pronunciació a la d'un natiu.
Convé no exagerar-ho, perquè no és una regla fixa: varia amb la regió, amb la velocitat i amb cada parlant, i en la parla lenta o emfàtica la vocal torna a sonar. La manera d'aprendre-ho no és memoritzar on s'apaga cada vocal, sinó imitar el que se sent. Per això convé escoltar les frases abans de llegir-les en romaji, que és justament el que convida a pronunciar totes les lletres, i fixar-se en el ritme de la velocitat normal més que en el de la lenta.
El japonès no marca una síl·laba amb més força, com fa el català, sinó amb l'altura de la veu: cada paraula té un patró de pujades i baixades. En el japonès de Tòquio, 箸 (はし, bastonets) comença alt i baixa, mentre que 橋 (はし, pont) comença baix i puja, i la diferència es nota també en la partícula que va darrere. 雨 (あめ, pluja) baixa després de la primera mora. Hi ha parells que només es distingeixen així, encara que a la pràctica el context gairebé sempre desfà el dubte.
Per a qui comença, la recomanació és no obsessionar-s'hi, però tampoc desentendre-se'n. No cal estudiar el patró de cada paraula perquè t'entenguin, però dir-ho tot amb un to pla, o amb l'accent d'intensitat del català, és el que més delata un accent estranger. El que funciona és imitar frases senceres, amb la seva melodia, en lloc de paraules soltes. I convé saber que la veu de l'app és la del dispositiu: la seva entonació sol ser bona, però no sempre és perfecta.
El reconeixement de veu converteix el que dius en text, i l'app ho compara amb la frase. Perquè funcioni bé: un lloc sense soroll, el micròfon a prop i la frase dita sencera, a velocitat normal i sense separar les síl·labes, perquè el reconeixedor està fet per a la parla natural i no per al dictat síl·laba a síl·laba. Si respon «un altre cop» diverses vegades seguides, convé tornar a escoltar la frase abans de repetir-la. I el navegador ha de tenir permís per fer servir el micròfon, que normalment es dona una sola vegada.
Convé saber què mesura i què no. El reconeixedor busca les paraules més probables per al que ha sentit, i de vegades corregeix pel seu compte una pronunciació imperfecta, així que un «bé» vol dir que se t'ha entès, no que l'accent sigui perfecte. A l'inrevés, un soroll o una paraula poc comuna poden donar un «gairebé» injust. És una eina per perdre la por de dir la frase i comprovar que s'entén, no un examen de pronunciació. I el reconeixement el fa el navegador, no Hanasuka.
Tres exercicis per lliçó, i l'ordre és el del cicle de dalt.
Frases de la lliçó, repetides en veu alta i comparades amb el que s'ha entès. El «gairebé» no compta com a encert ni com a error: no és cap de les dues coses.
Sona la frase sense veure-la escrita i cal triar —o escriure— què vol dir. És el que més s'assembla a entendre algú de debò.
Es tecleja la frase en romaji o en japonès. S'admet el que demostri que la saps: la frase amb kanji, en kana o en romaji.
És de les llengües més fàcils de pronunciar per a qui parla català: les cinc vocals japoneses sonen gairebé com les nostres i no hi ha sons que exigeixin una postura nova de la boca. El que cal treballar és el ritme, perquè totes les síl·labes duren el mateix.
Repetint frases en veu alta i comprovant el que has dit. Amb el reconeixement de veu del navegador es pot fer: dius la frase, es transcriu i es compara amb l'original. No substitueix una conversa, però trenca la barrera de dir-ho per primera vegada.
Cal un navegador amb reconeixement de veu —Chrome i Safari en porten— i donar permís al micròfon. No cal instal·lar res. Si no el vols fer servir, la resta del curs funciona igual: l'escolta, l'escriptura i els qüestionaris no necessiten micròfon.
Al fabricant del teu navegador, que és qui fa la transcripció: Google a Chrome, Apple a Safari. Hanasuka no desa l'àudio ni l'envia enlloc més, i només rep el text que el navegador retorna. Està declarat a la política de privacitat.
Com la r simple del català a «cara» o «pera»: un toc ràpid de la llengua darrere de les dents. Mai no és vibrant com a «carro» o «rosa», ni tan sols a principi de paraula, i alguns parlants l'acosten a una l suau. Per a un catalanoparlant és dels sons més fàcils del japonès.
Pocs, i menys que per a qui parla castellà: la つ, que ajunta t i s com a «tots», i la z sonora de «zero» ja les tenim. Els que no tenim són la ふ, que es bufa amb els llavis gairebé tancats i no amb les dents, i la u, que es diu sense arrodonir els llavis. La resta té un equivalent proper, i el que de debò cal treballar és la durada dels sons, més que els sons.
Sí, i molt marcats. El de Tòquio és la base del japonès estàndard que s'ensenya i que se sent a les notícies, però el d'Osaka i la regió de Kansai té una altra entonació, altres terminacions i un accent tonal diferent. Tots els japonesos entenen l'estàndard, així que és el que convé aprendre primer.
Perquè el que ha entès el reconeixement de veu s'assembla molt a la frase però no hi coincideix del tot: una paraula canviada, una terminació diferent o una síl·laba perduda. No compta com a encert ni com a error. Pot passar per menjar-se la っ o escurçar una vocal llarga, així que val la pena escoltar la frase una altra vegada i repetir-la amb calma.
Cinc-centes frases amb la seva lectura, el seu àudio i el «quan es fa servir» de cadascuna.
El japonès en lletres llatines: útil la primera setmana, un sostre a partir de la segona.
El verb al final i les partícules manant. El temari complet, unitat per unitat.
S'hi entra amb Google, amb Apple o amb un correu i una contrasenya. No es demana cap targeta, perquè no hi ha res a cobrar.
Comença ara